par Ausiàs March
Ja tots mos cants me plau metr·en oblit,
fforagitant mon gentil pensament,
e fin·amor de mi·s partrà breument,
e sí com fals drut, cercaré delit.
Axí·s conquer en aquest temps aymia;
cobles e lays, dances e bon saber
lo dret d'Amor no poden conquerer;
passà lo temps que·l bo favor havia.
Seguiré·l temps ab afanyós despit,
sí co·l dançant segueix a l'esturment
e mostra bé haver poch sentiment
si per un temps dança rostit bullit.
En temps passat, mudança no sentia;
d'açò·m reprench e·m tinch per molt grosser,
cuydant saber tot quant era mester:
ffoll és perfet qui·s veu menys de follia.
Sí com l'infant qui tem mal esperit
com li defall compayia de gent,
preni·a mi, qui duptava·l turment
que·m dava·Amor, acostant-se la nit;
e desigé ço qu·ésser no poria,
car fermetat en él no pot haver,
puys no és pus que destemprat voler
e dura tant com la passió·l guia.
Sí com aquell qui stà·l bosch escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuyda sser a Déu humil servent,
ffaent retret del temps qui l'ha servit,
n'à pres a mi que vós, Amor, servia,
passant afanys, esperant lo plaer,
amant molt ferm, ab un escur esper;
puys he pecat, yo meresch punit sia.
Molt me reprench com d'Amor he mal dit
ne diré mal de don·al món vivent,
e si lo sol és calt naturalment,
si no és fret, no deu ser corregit.
Per que d'Amor yo mal ja no diria,
qu·en ell no és de ben fer lo poder,
car fermetat de dona y és mester,
e si la ves, per Déu l'adoraria.
Per sa bondat, prech la verge Maria
qu·en son servir cambie mon voler,
mostrant-me clar com han perdut carrer
los qui·n amor de les dones han via.